Hi ha mirades que travessen quatre mil·lennis sense perdre un sol àtom d’intensitat. Quan ens trobem davant l’Escriba Assegut del Museu del Louvre, el primer que ens atrapa no és només la mestria tècnica de la pedra calcària policromada, sinó la sensació imminent que l’home està a punt de reprendre el dictat.
Descoberta per Auguste Mariette el 1850 a la necròpolis de Saqqara, aquesta obra mestra de l’Imperi Antic (Dinastia IV o V) representa el paradigma de l’elit administrativa egípcia. Mentre que la statuaria reial d’aquest període opta per la jerarquia, la simetria i la perfecció física atemporal, l’estàtua funerària dels alts funcionaris es permet el luxe del naturalisme. L’escultor no va amagar els plecs de l’abdomen ni la mollesa dels teixits; no són signes de decadència, sinó de prosperitat, d’una vida acomodada lluny del treball físic i d’una posició social privilegiada.
Seu amb les cames creuades, vestit amb un faldellí blanc ben tibat que li serveix de suport per al papir que desplega amb la mà esquerra. La mà dreta, closa en un puny, sostenia originalment un pinzell de jonc. Però el veritable secret de la seva vida interior rau en els ulls: una incrustació extraordinària de quars hialí per a la còrnia, cristall de roca polit per a l’iris i un suport de coure que aporta un perfilat precís i una profunditat gairebé hipnòtica.
Curiosament, la peça no conserva cap inscripció que ens reveli el seu nom. El pedestal original on devien figurar els seus títols es va perdre, deixant-nos un retrat anònim d’una funció essencial: la de l’home que controlava la memòria, la burocràcia i l’ordre (Maat) de l’Estat faraònic.
Un testimoni petri que ens recorda que, a l’antic Egipte, saber escriure no era només una professió: era la porta d’accés a la immortalitat.
