A l’antic Egipte, el camí cap a la divinitat estava reservat gairebé en exclusiva als faraons. L’història ens regala algunes excepcions: homes mortals que, gràcies a la seva intel·ligència i servei a l’Estat, van transcendir la seva pròpia època fins a ser venerats com a déus. El cas més fascinant de l’Imperi Nou és, sens dubte, el d’Amenhotep, fill de Hapu.
Nascut a Athribis durant el regnat de Tuthmosis III, no pertanyia a l’ aristocràcia. La seva formació com a escriba i el seu talent el van portar a escalar posicions fins a convertir-se en la figura de màxima confiança del faraó Amenhotep III.
Va acumular títols de gran responsabilitat. Va dirigir la logística humana i material dels projectes arquitectònics més ambiciosos de l’edat d’or tebana.
Li debem la supervisió de grans obres monumentals:
Els Colossos de Memnón, el treballs al Temple de Luxor, l’organització dels festivals Sed. Entre d’altres.
El reconeixement d’Amenhotep III va ser inaudit. Li va concedir el permís per construir el seu propi temple funerari a la ribera occidental de Tebes, una distinció reservada exclusivament als reis. I se li va permetre col·locar estàtues pròpies al temple de Karnak. Representat com un escriba assegut, d’edat avançada, amb un plec de papir sobre la falda, mostrant-se com un home savi.
Amenhotep, fill de Hapu, va viure fins als 80 anys. Però la seva història no va acabar amb la seva mort. Durant el l’Epoca Tardana i l’Època Ptolemaica, la seva memòria popular es va transformar en culte. Va ser divinitzat al costat d’un altre gran arquitecte del passat, Imhotep. Se’l considerava un déu de la saviesa, la medicina i la sanació. Els malalts i peregrins anaven a llocs com el temple de Deir el-Bahari o Deir el-Medina per pregar-li, cercant oracles, somnis curatius i intercessió divina.
Amenhotep, fill de Hapu, ens demostra que a l’antic Egipte el coneixement i la ment podien obrir les portes de la immortalitat tant com la pròpia sang reial. Coneixies la figura d’aquest savi o el confonies amb el faraó del mateix nom?
